diumenge, 25 / maig / 2008

D'Eurovisió

Ja està, Chiquilicuatre ha mort d'èxit. Ahir vam assistir al seu enterrament. Ho dic bàsicament perquè David Fernandez n'està fins als collons del tupè, la guitarreta de plàstic i del maikelyason. I la Silvia Abril de caure de l'escenari a propòsit, la pobra, no m'ho puc imaginar. Encara sort que de les mil vegades que ho haurà hagut de fer, no s'ha fet mal. Ahir a la nit va ser el millor de l'actuació espanyola, junt amb el solo de guitarra del principi. Ara sí, crec que per tancar la campanya de màrqueting, aquesta hauria de ser l'última aparició de Rodolfo.

Ahir vam fer un sopar a casa amb unes amigues per veure'l. No tenia intenció de mirar Eurovisió, però al final es va posar a ploure i va haver-hi un canvi de plans. Així que, allà estàvem les cinc, falsament emocionades i posant a parir a les rosses esculturals que és igual com cantessin perquè només estaven allà per ensenyar cuixa... i el què sorgís.

A algú li importa Eurovisió? A nivell espanyol ja no. Entenc que fa trenta i quaranta anys ho fos, doncs era de les úniques finestres que hi havia per mirar a l'estranger, però ara ja... Potser aquesta il·lusió que hi havia és la que tenen ara els països de l'est. Doncs que es votin entre ells i guanyin, si és que en el fons ens és igual!

Per això no entenc perquè només acabar el festival, estiguessin posant a parir a Rodolfo en un altre canal. Que si han fet negoci a costa d'un friqui, que quina indecència... Però aquest canal viu de portar friquis a la tele, així que potser es queixen perquè d'aquest no n'han tret benefici. Aleshores, les meves amigues es van dividir entre les que volien veure el programa de la 1, on només parlaven meravelles (una altra cosa és que es creguessin el què deien) i les que volien veure com el posaven a caure d'un burro. Per votació va guanyar la carnassa.

Bé, en aquell programa (de telecinco) van sortir cantants com la que va treure 0 punts, les Supremas de Móstoles, els que van actuar l'any passat i fins i tot va intervenir-hi Gisela (cosa que a algunes amigues va decebre), tots dient que els fa vergonya la imatge d'Espanya que s'ha donat. Que què pensaran de nosaltres! Les de Móstoles van arribar a dir que si les haguessin trucat, elles anirien a Eurovisió encantades (sense pensar que aleshores la imatge que tenen sí que cauria pels terres).

La pregunta és: quina imatge es va donar quan hi van anar Las Ketchup i van muntar un numeret amb cadires d'oficina!. O l'any passat amb aquells... Aquells.

La qüestió és que podríem enviar a Frank Sinatra o Madonna (ho dic perquè se suposa que són la veu i la reina del pop), que no crec que quedèssim dels cinc primers. Els nòrdics es voten entre sí. A nosaltres ens vota Andorra, França i Portugal. Bielorússia vota a Rússia, Serbia a Motenegro i viceversa.

-¿Perquè munten guerres per separar-se i després es van votant entre ells? -es va preguntar una amiga meva-.

És una frivolitat, però és la veritat. Si Catalunya fos independent, votaria a Espanya? I Espanya el votaria? Encara que la primer pregunta seria: Catalunya aniria a Eurovisió? Suposo que sí, només perquè la gent sentís parlar en català, encara que crec que aniria el Josmar o semblant.

Així que el què havia d'haver fet Rodolfo és agafar la guitarra i començar a destrossar el decorat. Aleshores ens haguessin expulsat, que és el millor que ens pot passar.

dilluns, 19 / maig / 2008

Oda a la sobrassada

Menja Sobrassada


Pa amb oli, pa amb oli

Sa sobrassada és el més gran del món,
En mengen a Sa Pobla i també a S'Arracó,

Posa sobrassada en es pa moreno,
i un parell d'olives dins un tassó.

En menja en Pep Noguera,
En menja en Pep Suasi,
En menja en Tomeu Penya
I també la Balanguera

I sa sobrassada se menja així:

Un, amb pa moreno
Dos, amb un llonguet
Tres, amb ensaïmada
Quatre, galleta Quely

Menja sobrassada,
menja sobrassada
La menja en Pep Suasi,
la menja en Pep Noguera

Ajam, així,
nyam, nyam,
ah, nyam, ah, nyam,
pa amb oli pa amb oli.

Passa'm un palillo que m'ha quedat dins un queixal!


Adaptador: Joan Torres
Intèrprets: Pep Suasi i Pep Noguera.



D'acord, m'heu pillat! Suposo que en llegir-ho no haureu pogut evitar fer-ho a ritme de regguetón. Aquí teniu la versió mallorquina de Chiquilicuatre:




divendres, 16 / maig / 2008

Hombre preso que mira a su hijo

La meva professora de llengua ens va ensenyar a regalar poemes. Avui us regalaré un dels meus preferits, que la primera vegada que el vaig llegir va aconseguir posar-me els pèls de punta. És de Mario Benedetti, el meu poeta en castellà preferit, i que si teniu oportunitat de llegir alguna cosa seva, us la recomano totalment.



Hombre preso que mira a su hijo
al "viejo" hache

Cuando era como vos me enseñaron los viejos
y también las maestras bondadosas y miopes
que libertad o muerte era una redundancia
a quién se le ocurría en un país
donde los presidentes andaban sin capangas
que la patria o la tumba era otro pleonasmo
ya que la patria funcionaba bien
en las canchas y en los pastoreos

realmente botija no sabian un corno
pobrecitos creían que libertad
era tan sólo una palabra aguda
que muerte era tan sólo grave o llana
y cárceles por suerte una palabra esdrújula

olvidaban poner el acento en el hombre

la culpa no era exactamente de ellos
sino de otros más duros y siniestros
y éstos sí
cómo nos ensartaron
con la limpia república verbal
cómo idealizaron
la vidurria de vacas y estancieros

y cómo nos vendieron un ejército
que tomaba su mate en los cuarteles

uno no siempre hace lo que quiere
uno no siempre puede
por eso estoy aquí
mirándote y echándote
de menos

por eso es que no puedo despeinarte el jopo
ni ayudarte con la tabla del nueve
ni acribillarte a pelotazos

vos sabés que tuve que elegir otros juegos
y que los jugué en serio

y jugué por ejemplo a los ladrones
y los ladrones eran policías

y jugué por ejemplo a la escondida
y si te descubrían te mataban
y jugué a la mancha
y era de sangre

botija aunque tengas pocos años
creo que hay que decirte la verdad
para que no la olvides

por eso no te oculto que me dieron picana
que casi me revientan los riñones

todas estas llagas hinchazones y heridas
que tus ojos redondos
miran hipnotizados
son durísimos golpes
son botas en la cara
demasiado dolor para que te lo oculte
demasiado suplicio para que se me borre

pero también es bueno que conozcas
que tu viejo calló
o puteó como un loco
que es una linda forma de callar

que tu viejo olvidó todos los números
(por eso no podría ayudarte en las tablas)
y por lo tanto todos los teléfonos

y las calles y el color de los ojos
y los cabellos y las cicatrices
y en qué esquina
en qué bar
qué parada
qué casa

y acordarse de vos
de tu carita
lo ayudaba a callar
una cosa es morirse de dolor
y otra cosas morirse de verguenza

por eso ahora
me podés preguntar
y sobre todo
puedo yo responder

uno no siempre hace lo que quiere
pero tiene el derecho de no hacer
lo que no quiere

llorá nomás botija
son macanas
que los hombres no lloran
aquí lloramos todos

gritamos berreamos moqueamos chillamos maldecimos
porque es mejor llorar que traicionar
porque es mejor llorar que traicionarse

llorá
pero no olvides

dimarts, 13 / maig / 2008

Cal vendre-ho així?



Fa uns dies que van posar aquesta propaganda a la facultat. Tothom hi va anar directe, perquè de lluny veus uns torsos estupendus, però de prop, és el què és. A part, em sembla de pèssim gust el potet a sobre del paquet.

És ètic, moral, lícit o com li volgueu dir vendre la donació d'esperma i òvuls (que és una cosa bastant seria) d'aquesta manera? No és frivolitzar-ho?

diumenge, 11 / maig / 2008

Agulles al coll de la camisa

Fotos extretes del The Daily Mail

La policia paramilitar de Xina ha trobat un sistema perquè els agents estiguin alerta durant el pas de l'Antorxa Olímpica: agulles al coll de la camisa de l'uniforme de gala. Segons ells, es mantenen firmes per conservar la postura militar a tota costa.

I també per aquesta finalitat els han posat creus a les esquenes (no us penseu que és cap penitencia).


Com que m'he quedat sense paraules, em limitaré a informar i no a opinar.